Joan Miró

Als tres anys vaig començar l'escola. Vaig anar tota la primària a la mateixa. Està a l'Esquerre de l'Eixample, en un complex educatiu i esportiu juntament amb l'Institut Ernest Lluch. i el Poliesportiu Municipal Joan Miró. Abans l'escola es deia Escola Elaia, però la van fer pública i canviar d'edifici l'any 1986. Del seu mètode d'ensenyament, no en recordo massa i em costa fer-ne una crítica, ja que quan era petita tot em semblava bé. No se com s'ho feien, però em sentia molt orgullosa d'anar a l'escola Joan Miró. Totes les altres escoles del barri em semblaven poca cosa... Potser era per les dimensions, però la cosa està en que encara ara em sento orgullosa i trobo que les altres haurien de seguir exemple de la Joan Miró. En algunes de les escoles del barri, hi vaig anar l'any passat a fer entrevistes per el treball de recerca, i realment... es reforçava aquesta idea de perfecció.

El primer record que tinc de l'escola és una imatge borrosa, com una foto, de la meva mestra de P3, donant-me plastilina de color groc per fer una tapa d'un àlbum que era un sol. Cada curs i cada trimestre fèiem un àlbum.

També recordo les festes que celebràvem. El 30 de gener era el dia de la Pau i abans cada curs s'inventava un tros d'una cançó i després tota l'escola al pati la cantava tots junts i la tornada que era: “ Si voleu cantar corrandes jo us n'ensenyaré deu mil que les duc a la butxaca lligadetes amb un fil. Larala..”.

Carnestoltes també era molt divertit, sobretot si eres de sisè perquè l'organitzaves i havies de passar per les classes de la resta de l'escola a fer el pregó.

Des de l'escola van fomentar la democràcia i saber respectar diferents opinions. A tercer vam triar el nom de la classe que fins aleshores s'havia dit “orenetes”. Cada persona que va proposar un nom, explicava el perquè el trobava bo per posar-lo a la classe i després vam votar. El guanyador va ser “Teide”. A quart, vam tenir una mestra que a les vacances d'estiu va anar a Tenrerife i ens a portar a casa nen una postal del Teide. Va ser un gest molt bonic de part seva.

Ara quan hi passo, sento ganes d'entrar i veure els meus antics mestres, i que em reconeguin i que em preguntin com em va tot... però molts mestres dels que vaig tenir han marxat, i els altres no em van tenir a la classe i no se'n recorden de mi. Dol una mica, però suposo que a mi també em passarà.