El conductisme és aquella teoria segons la quan l'alumne necessita un estímul per formular una resposta i modificar la seva conducta. Segons aquesta teoria aprenem gràcies als estímuls de l'entorn i a base de la seva repetició els interioritzem i fem nostres. Està basada en la corrent filosòfic de l'empirisme segons la qual el nen al néixer és un quadre en blanc que s'ha de pintar. En el cas de l'educació el mestre seria el pintor que pinta el quadre de cada alumne amb coneixements. Sovint s'aprèn per memorització i el paper de l'alumne és passiu.
Els màxims representants d'aquesta teoria són: Skinner, Watson i Pavlov.
El cognitivisme és una teoria on la importància la té la ment de l'alumne. Es creu que hi ha uns processos interns del cervell que són els que fan possible l'aprenentatge. Aquest processos són la percepció, l'atenció, la memòria, el llenguatge i el raonament. En el procés d'aprenentatge hi intervenen la memòria a curt termini i la de llarg termini.
Els màxims representants són: Gagné, Bruner i Ausubel.
El constructivisme és una teoria derivada del cognitivisme. Qui pren la importància en aquesta teoria és el propi subjecte, que serà el constructor del seu propi coneixement. És el propi alumne qui construeix la seva pròpia visió del món, per tant tothom té una visió diferent. S'aprèn gràcies a l'experiència. S'inclou el concepte de zona de desenvolupament proper (ZDP) que és la distància entre allò que un nen pot aprendre per si sol i allò que pot aprendre amb l'ajuda d'un adult o un company més experimentat.
Els màxims representants són Piaget i Vigotsky.
El connectivisme és una nova teoria sorgida a partir de les TIC. Actualment el coneixement està a l'abast de tothom que disposi d'un ordinador amb connexió a internet. Aquesta teoria la van crear els canadencs George Siemens i Stephen Downes. Es basa en què les connexions són la base principal de l'aprenentatge a tres nivells (segons Diego Leal): a nivell neuronal, perquè les unions entre neurones són on es crea l'aprenentatge, a nivell conceptual, ja que relacionem els conceptes dins del nostre cap, com quan fem mapes cognitius per ajudar-nos a aprendre, i a nivell social-extern sobre com estem connectats amb els altres i amb la informació.
Stephen Downes defineix, al VI Seminari de la Càtedra UNESCO d'e-learning de la UOC, el coneixement connectiu (connective knowledge) com un "coneixement que és creat i compartit per una comunitat interconnectada d'aprenents" on el coneixement es crea a partir de la conversa i la interacció, on cadascú aporta el que sap. El rol de l'aprenent el redueix a participar en aquesta comunitat.
En el mateix seminari, George Siemens defensa que el sistema educatiu s'ha de centrar en les connexions, ja que és a partir de la interacció amb els altres quan aprenem.
A partir del vídeo Networked Student de Wendy i Alex Drexter, es pot dir que el paper de l'estudiant a l'hora de fer un treball és buscar informació (a partir del seu propi PLE) i compartir les seves troballes interessants amb altres a partir de portals de compartició d'enllaços. Seguidament penja al seu bloc personal amb la seva opinió i les reflexions del que ha après. El paper del mestre és ensenyar a fer servir aquestes xarxes i a conèixer-ne de noves, ja que estan en continu desenvolupament, i en cada moment hem de saber quina és la que ens afavoreix més. També és una guia quan l'alumne s'estanca, ensenya a comunicar-se adequadament i a discriminar i organitzar la gran muntanya d'informació de la que es disposa.
Amb aquesta imatge de Francesco Tonnuci tanco aquesta entrada sobre les teories d'aprenentatge. Al dibuix veiem com els coneixements quadriculats de l'escola és mengen la imaginació del nen. Hem de valorar què és el que ensenyem, què cal i què no cal, i sobretot, com és pot fer que l'aprenentatge que fa el nen a l'escola sigui efectiu. Una bona manera que sigui efectiu serà utilitzant les seves ganes d'aprendre, amb la qual cosa hauríem d'adaptar el contingut a la seva imaginació.
De les teories que he explicat, ja n'havia treballat les tres primeres a primer, a l'assignatura de Processos educatius. El connectivisme és el que no coneixia, segurament per la seva íntima relació amb les TIC, pot ser considerat una metodologia de classe d'informàtica, però realment no ho és. El fet que treballi amb les TIC no vol dir que només serveixi per classe d'informàtica, sinó que ha de ser útil per totes les classes, ja que la tecnologia és present a les nostres vides i actualment no s'entén una classe sense ordinador ni accés a internet. A més, crec que està lligada a la teoria sistèmica, segons un subjecte pertany a uns sistemes i interactua amb els membres de cada sistema, que l'influeixen la manera de pensar i d'aprendre.
Com a futura mestra les teories d'aprenentatge cap a on decantaré les meves pràctiques educatives seran el constructivisme i el connectivisme. Constructivisme pel que fa que el propi aprenent sigui el descobridor de nou coneixement i el dissenyador del seu propi aprenentatge. Al vídeo que he comentat de Stephen Downes, ell mateix diu: "We cannot produce knowledge for people", és a dir, no podem produir coneixement per a la gent. Crec que el que vol dir es que no podem fer paquets de coneixement i injectar-los a les persones com a Matrix, sinó que cal que el propi subjecte formi el seu coneixement perquè sigui significatiu.
Finalment, connectivisme pel que fa a la manera de tractar la informació i la total integració de les TIC a l'aula. El vídeo de Networked Student acaba dient, que la professora d'aquell alumne acaba la classe sabent que ha aconseguit que l'estudiant hagi tingut un aprenentatge útil per moure's pel futur i per a solucionar els problemes del món. Estic totalment d'acord amb aquesta afirmació, crec que els mestres el que han de voler és que els seus alumnes sàpiguen viure en aquest món de la millor manera, per tant han d'aconseguir autonomia i saber tirar endavant i superar els canvis constants.
Fonts consultades:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada